Molts turistes i viatgers, passejant per pobles i ciutats africanes, s'han trobat amb infants que, havent fet una sèrie de clots en el terra, es dediquen a moure-hi uns còdols o llavors a gran velocitat segons unes regles indesxifrables. A vegades no juguen al terra, sinó en taulers de fusta, sovint bellament treballats, i potser no són infants, sinó joves o adults. I també hi ha qui s'ha trobat aquests jocs en altres llocs del món. Al Carib, a l'Índia, a Filipines, a l'Àsia Central... Tot això no són passatemps sense sentit, sinó uns jocs que demanen una bona dosi raonament: són jocs de mancala.
Què són els jocs de mancala
Hi ha qui, per desconeixement, pensa que tots aquests jocs en són un de sol amb, com a molt, variants locals, però no és així. És tota una família lúdica. Hi ha desenes, centenars, de jocs de mancala diferents, cadascun, ara sí, amb les seves pròpies variants locals. N'hi ha que es juguen amb el mateix tauler i nombre de peces, altres amb taulers i quantitats de peces diferents, però tots mantenen unes característiques mínimes comunes. Seria una mica com els jocs de cartes. Hi ha diferents tipus de baralles (llatines, germàniques...) i jocs que no usen totes les cartes (allò de vuits i nous, i cartes que no lliguen...). Jocs més simples i més complicats, d'infants i d'adults, per a dues parelles o per a tants com hi vulguin jugar. Però tots són jocs de cartes.
En el jocs de mancala passa el mateix. Es caracteritzen per uns taulers formats per rengleres de clots, a vegades fets en terra, a vegades de fusta o d'altres materials, i unes peces, totes iguals, que s'hi distribueixen amb un tipus de moviment conegut per sembra, seguint uns circuits predeterminats; són els clots el que pertany als jugadors, no pas les peces, que es comparteixen; a més, les aquestes solen ser totes iguals, sense gradacions, i a diferència de molts jocs de tauler que ens són més familiars poden haver-n'hi moltes juntes en una sola casella (o clot); per acabar, són jocs de reflexió pura, sense atzar ni informació oculta, per a dos jugadors. Això sí, a diferència dels jocs de cartes, en una àrea geogràfica en concret, hi sol haver només un o dos jocs de mancala diferents, no més, que la gent conegui.
Distribució
Com a manifestació cultural que són, els jocs es mouen arreu del món com fan les persones -acompanyen les migracions, les relacions culturals, el comerç-, i així els jocs de mancala estan estesos per gairebé tot l'Àfrica, prou com per haver estat anomenats per l'etnògraf Culin “el joc nacional de l'Àfrica”, però es troben també en la diàspora africana a Amèrica i per bona part del Vell Món, com els països àrabs i turquesos, l'Àsia Central, l'Índia i el Sud-est asiàtic. A Europa, només van entrar a la zona del Bàltic, a la península Ibèrica en temps musulmans i en petits enclavaments de Grècia i els Balcans.
En aquesta distribució es poden apreciar diversos fets històrics i culturals. Tenim l'existència de jocs de mancala a la majoria de les illes del Carib i a les Guaianes, clar recordatori de l'esclavatge. Sovint es pot trobar un joc jugat en unes illes concretes que es correspon fil per randa a un joc propi d'una certa part de la costa del golf de Guinea. Per exemple, a les illes d'Antigua i Barbuda encara es juga a l'aualé (allí anomenat warri) amb unes regles i costums gairebé idèntics als de Ghana (on en twi s'anomena owari, pronunciat gairebé igual que warri a Antigua).
A Europa, l'existència d'un joc de mancala (das Bohnenspiel, literalment el joc de les mongetes) al Bàltic i Prússia es pot explicar potser per relacions amb Pèrsia; els de l'Àndalus, amb taulers tan importants com un d'ivori conservat al museu de Burgos, pertanyent a la filla d'Abd-al-Rahman III (segle X) o d'altres més simples trobats sovint en llocs de guàrdia de castells (als Països Catalans a Pego, Alacant, per exemple) estan lligats a la presència d'àrabs i berbers; els d'algunes illes gregues i potser algunes zones dels Balcans, possiblement provenen del domini otomà.
Per l'Àsia es poden apreciar diverses línies. Per una banda, tota una sèrie de jocs que s'endinsen seguint rutes comercials tradicionals, des de Turquia fins a Tuva (Rússia), Mongòlia, Xinjiang (la Xina) o el Kazakhstan, on el toghyz qumalaq té un gran prestigi. Per una altra, hi ha les illes de l'Índic oriental i el Pacific, des de Sri Lanka i les Maldives fins a Malàisia, Indonèsia o Filipines, que comparteixen un mateix joc en diferents versions (sungka, dakon, congkak). A part, també hi ha tota la zona del Sud de l'Índia, amb multitud de jocs diferents coneguts sota el nom genèric de pallankuzhi (literalment, molts clots), o el Proper Orient, d'on prové el nom manqala (de naqala, moure, transferir).
Tornant a l'Àfrica, ens trobem que la divisió entre l'Àfrica bantu i la no bantu es reprodueix també amb els jocs de mancala. A la zona no bantu els jocs tenen taulers de dues rengleres (a Somàlia i Etiòpia sovint tres) de forats, en què les llavors es sembren per tot el tauler. A la zona bantu (excepte el seu punt d'origen entre el Camerun, el Gabon i Guinea Equatorial) els taulers tenen quatre rengleres de forats i les llavors se sembren només per una meitat del tauler, cada jugador per les dues rengleres més properes a ell.
També hi ha la curiositat que a Oman, a la península aràbiga, es practica un joc (hawalis) compartit amb petites variants amb les Seychelles, Tanzania (bao la kiarabu), Moçambic (tchadji), Sud-àfrica (moruba, mefuvha)... evidenciant el fet històric que Oman durant segles va dominar la costa est africana i fins i tot va traslladar la capital del soldanat a Zànzibar.
Orígens
No queda clar en quin lloc van néixer els jocs de mancala, però una opinió estesa és que ho van fer com un sistema de càlcul, i encara ara hi ha mestres que els utilitzen per ensenyar i practicar conceptes matemàtics. En ser jugats sovint en clots fets en terra, o en taulers de fusta, gairebé no en queden restes arqueològiques. Les més antigues són de l'Àsia Menor de l'època romana i del segle III a Sri Lanka, però això no ens ha de fer creure que són nascuts a l'Àsia. Simplement, encara no se sap (i possiblement no se sabrà mai).
Igual que hem mencionat que Culin els anomenava “el joc nacional de l'Àfrica”, un altre gran estudiós dels jocs, Murray, descartava a priori (possiblement per prejudicis racistes que impregnaven la cultura de l'època) que poguessin haver nascut a l'Àfrica. Per a ell totes les famílies de jocs de tauler havien nascut a uns pocs llocs del món, tots fora de l'Àfrica negra.
Les darreres teories parlen d'un origen africà o sumeri, però com hem dit, res no està clar. Mentrestant, això sí, hi ha qui identifica qualsevol resta arqueològica en què hi hagi diversos clots alineats com un joc de mancala primitiu, i no costa trobar qui afirma, sense cap evidència que hi doni suport, que els jocs de mancala (o, pitjor encara, tal o qual joc en concret, especialment l'aualé o el toghyz qumalaq) són el joc de tauler més antic de la història de la humanitat. Però això ja ens porta al món de les llegendes.
Llegendes 
Segons els massai els jocs de mancala van ser inventats per Sindillo, fill del primer humà, Maitumbe, i aquest joc era l'en gehé (el que encara juguen ells). Trobem l'aualé amb un paper important en l'èpica de Sundiata Keita, primer rei i fundador de l'imperi de Mali. I en el regne dels bushong encara es recorda un rei kuba, (o Shamba Bolongo) com el portador de la pau i la prosperitat. Doncs bé, s'explica que en ser coronat va viatjar a l'oest, entre els pende i els bunda, i va tornar amb el tabac, l'art de teixir i el lela (un joc de mancala). Al museu britànic se'n conserva una estatueta en què en sosté un tauler.
En un àmbit una mica més històric, s'explica que Ntim Gyakari, el darrer rei independent de Denkyira (actualment a Ghana) va ser mort mentre jugava una partida d'aualé amb peces d'or (actualment, al museu de Kumasi, es troben encara llavors d'aualé cobertes de metall). Més modernament, sembla que Abeid Karume, primer president de Zànzibar, va ser assassinat pel seu cunyat mentre jugava al bao. Per sort, aquests fets no són habituals i practicar jocs de mancala no és perillós.
Les llavors i els taulers
Diversos materials materials es fan servir com a peces per jugar als jocs de mancala. A part de còdols i pedretes variades, se solen usar llavors dures i arrodonides o cauris. A vegades fins i tot s'usen excrements d'animals (cabra, ovella, dromedari...). En jocs produïts industrialment hi poden haver peces fetes de plàstic, vidre o altres materials.
Les llavors més usades són les de Caesalpinia bonduc, un arbust família del garrofer que es troba per bona part de l'Àfrica i el Carib. Tota la planta té espines, tant al tronc i branques com a la punta de les fulles, i es llavors surten d'unes clofolles amb punxes per tot arreu. Sovint la planta i les llavors agafen el nom del joc, tipus warri tree o warri seed.
Els taulers, en el cas dels infants o del desert, solen ser escarbats en terra. En el cas dels adults, se solen fer servir taulers de fusta. Això sí, tradicionalment no solen ser propietat privada d'una persona, sinó comunitaris, de tot un poble o d'un lloc concret. No és estrany trobar parades de taxis amb gent jugant-hi, usant un tauler que passa la nit al ras o que el primer que hi arriba al matí l'hi porta i el darrer en marxar a la nit el desa a recer.
Cultura i societat
En molts llocs de l'Àfrica tradicionalment els homes i les dones no juguen als mateixos jocs de mancala. Sovint hi ha un joc més simple, que requereix menys atenció, que juguen infants i dones (les dones tenen moltes més tasques per fer, i no tenen tant de temps lliure), i un més complicat, en què cal abstreure's més de l'entorn, jugat pels homes. Tanmateix moltes dones també hi juguen, per bé que no en públic. Per a un home podria ser molt humiliant perdre amb una dona.
En alguns llocs, com per exemple Zànzibar o la costa suahili, moltes dones no saben ni les regles del joc que la majoria d'homes practiquen. Tanmateix, en altres regions, trobem figures amb representacions d'un home i una dona jugant, sovint figures reials, com els reis dels aixantis.
Sovint s'hi juga en exteriors, al camp, al carrer, davant de botigues o en parades de taxi. I malgrat que hàgim dit que són jocs per a dos, la realitat és tossuda i vol negar-ho. Normalment sí que hi ha dues persones “jugant-hi” però hi ha tota una sèrie de gent al voltant, estables o passavolants, observant, comentant i intervenint-hi. Són jocs intel·lectuals, però no silenciosos. Per a qui no els coneix veure'ls jugats en una situació així fa gairebé impossible d'entendre'n les regles.
Prestigi
A bona part de l'Àfrica, parlar de de jocs de tauler tradicionals és parlar de jocs de mancala. De fet, excepte en el terç nord, gairebé arreu de l'Àfrica han estat i són els únics jocs de tauler coneguts . Això sí, darrerament se n'hi han introduït altres, tant tradicionals europeus (dames, marro...) com moderns (parxís, monopoly®, videojocs...) I justament aquest és un dels problemes que hi ha per a la transmissió intergeneracional dels jocs de mancala a l'Àfrica. Especialment en les ciutats és més fàcil trobar gent que juga parxís, dames o cartes que no pas jocs tradicionals.
Sovint el que ve d'afora es considera millor, més a la moda, més a l'última, que el que és tradicional, sovint vist com a antic o rural, de vells o pastors. Fins i tot, en llocs com el Carib, a vegades els jocs de mancala han estat vists com a herència del temps dels esclaus, i com a tal bandejats. S'hi podia jugar a casa, però no era cosa d'estar-ne orgullós.
Hi ha excepcions, això sí, com el fet que el logotip de la loteria nacional de la Costa d'Ivori sigui un tauler d'aualé, malgrat la contradicció que suposa simbolitzar un sistema d'apostes amb un joc de reflexió sense atzar, però no s'arriba al prestigi que tenen els jocs de mancala en altres llocs, com és el cas del toghyz qumalaq al Kazakhstan.
En alguns llocs, en investigar sobre aquests jocs, és més fàcil que algú digui que coneix el bantumi que no pas un joc tradicional. I bantumi és el nom que li van donar en alguns mòbils de Nokia a un joc anomenat kalah o kalaha, inventat als Estats Units el 1940, simplificació d'un joc de mancala tradicional del Sud-est asiàtic i les Filipines.
La situació actual
Com hem comentat, en alguns llocs els jocs de mancala estan mancats de prestigi i gairebé ja no es transmeten de generació en generació. Per exemple, és molt difícil de trobar gent del Marroc que hi sàpiga jugar, i menys encara a les ciutats, per bé que molts joves criats a les muntanyes recorden haver-los vist jugats per la gent gran o els pastors.
Tanmateix, en països europeus, com Catalunya, s'estan estenent alguns jocs com l'aualé, i s'hi fan campionats. Des del 1998 existeix el Campionat d'Aualé de Catalunya, que ha tingut una periodicitat gairebé anual, i des del 2006 se celebra Campionat Escolar d'Aualé d'Andorra. Molts infants catalans i europeus aprenen a jugar-hi, i molts africans l'estan recuperant en arribar aquí.
També a l'Àfrica, lentament, s'agafa consciència de la importància d'aquests jocs i, dia a dia, més gent hi juga més se n'escriu i estudia, i més campionats se'n fan. Si la cosa continua així, possiblement aquesta part del patrimoni cultural patirà, potser passarà a transmetres d'una forma més reglada, a les escoles, però no morirà del tot.
Víktor Bautista i Roca, juliol de 2008.
Publicat al catàleg de l'exposició Àfriques , dels museus Etnològic i d'Arqueologia .